divendres, 26 d’abril del 2013

Taller de les arts. Estiu 2013. RECORREGUTS


ESTEM TREBALLANT PER FER D’AQUEST ESTIU, UNA ALTRA EXPERIÈNCIA INOBLIDABLE !



NO T’HO PERDIS!!!



Inscripció oberta a partir del 2 de maig per a tots els socis i assistents a la edició passada i a partir del 8 de maig per a la resta.


RECORDEU QUE LES PLACES SON LIMITADES.



Trobareu més informació a:

dimarts, 16 d’abril del 2013

Dissabte 27 d'abril a les 17,30h. "La mort d'un poeta"


 “La mort d’un poeta”
Dissabte 27 d’abril de 2013 a les 17,30h.
Coneixerem la història d’un music, Jim Morrison, que es reivindica com a poeta.
Amb la pel·lícula: THE DORS de OLIVER STONE

  DINS EL CICLE DE CINEMA I MÚSICA: 
LA REVOLTA DELS 60 EN CLAU DE MÚSICA
Apleguem sota aquest títol les propostes per un mon més just, dutes per joves benestants de l’època.

       Una generació beat a Sant Feliu.

Amb aquesta presentació gens extensa voldria mostrar la meva gratitud per l’ Àngels Rosés i l’associació espantaocells de la qual ella n’és l’alma mater i havia pensat de dedicar-la a en Joan Casanovas i a la generació dels seus amics. Així ho faig.
Quan l’Àngels i el Joan em parlaren per primera vegada d’aquest cicle es preguntaven ells pel possible retorn cíclic de les polèmiques artístiques i de les afirmacions dialèctiques en la historia de les formes artístiques.

L’ època històrica de la qual es parlarà durant aquest cicle és fascinant i d’una vitalitat fabulosa. Un cant líric del món que va donar pas a una nova manera d’entendre la historia cultural dels EEUU. La primera revolució sonora a partir de John Lee Hooker. Gravacions en les quals s’escoltava el pes del mite, es deia en la premsa d’aleshores. Els anys 60 són anys de formació, anys incerts (els de les investigacions polítiques i iniciatives legislatives sobre els drets civils, drets que foren en aquesta dècada la qüestió més important de la política interior americana; els de la mística, el llenguatge i els costums dels negres americans, del budisme zen, l’elecció d’Eisenhower, la guerra de Corea, l’exemple de Gandhi de la resistència no violenta, gràcies a la qual els negres americans s’havien consolidat després de la segona Guerra Mundial, de l’adveniment de la independència de les colònies africanes … la preparació de les comunicacions de les masses … ), anys d’entusiasme i de fervor, amb totes les seves inconsistències. Època de slogans també, d’innombrables sectes consagrades a la dignitat de l’home fora de l’ordre existent, tal i com propugnava el pensament social i polític de Proudhon. En definitiva, la historia dels homes particulars, de la seva grandesa i de la seva intimitat (així també el cinema de J.Cassavetes)
En una entrevista B.Dylan va recordar que per a ell les seves obres no eren més que cançons contemporànies. Cançons que també en altres casos, paradigmàticament en el seu, provenien dels sermons col·loquials, de la imaginació demoníaca i de la crítica social, cançons que adapten l’estil tradicional, els records del poble i el seu sentit de l’humor (en les gravacions en els soterranis, ‘ basaments tapes ‘ ). Tot aquest corpus líric prové del que hi ha de profund dins del  cor i de l’esperit humans, expressat i creat amb un temperament moral apocalíptic, típic del profeta jueu, i una implacable pietat i severitat morals.
Innocència estilística que abarca el significat d’aquesta lírica, que no és pura sinó que pertany a un ordre físic.
Art que es fonamenta en una socialitat, constituïda en efecte de romanticisme i de les múltiples veus de l’època. El pluralisme dels moviments socials que portaven amb ells una cosmologia perceptible en la tradició dels ‘ protest songs ‘ , especialment del folk music perquè unia el populisme i el moviment obrer  i el pluralisme de les obres musicals en sí mateixes gràcies a la multiplicitat de produccions independents i a les transformacions que ja es produïen en el mercat del disc, són fenòmens transcendentals d’aquesta dècada.
Com diuen uns versos de Anne Sexton, potser tot el que apreciarem en aquest cicle sobre música i cinema no sigui un  llenguatge si no una espècie de respiració.
Tornant al principi i a la preocupació teòrica de l’Àngels i en Joan, la inquietud sobre la qualitat del món futur reneix en l’art dels nostres temps, aquí i ara a lEspantaocells.
Joan Corderas
 

dilluns, 1 d’abril del 2013

El 6 d'abril a les 17:30h, Presentació del llibre "VERNACLÍSTICA" de Jordi Salat.



"La Vernaclística és una manera de pensar, de veure la realitat, d'interpretar l'art i la història. És un discurs integral que preten trobar el sentit d'alló que és original en el present, per a construir el futur amb els valors de la veritat, la bondat i la bellesa"


Jordi Salat Orteu,
es escriptor i pensador
català nascut el 1949
a l’Espluga Calba



En Jordi Salat, amb un discurs, més socràtic que magistral (tal i com s’endevina en els diàlegs que conté el llibre, de caire gairebé platònic) ens durà a preguntar-nos quins són realment els nostres orígens, quin són els nostres “despertars”. I és llavors quan s’explicita el veritable significat de “Vernàclia”: La comunitat de pobles indígenes o autòctons que són fruit indestriable de la “mare terra”. I Catalunya en forma part.
 
Amb l’ajut de imatges que es projectaran durant l’acte, Jordi Salat anirà dibuixant les línies mestres del pensament vernacle ( relacionat amb el “do de llengües”, amb la Pentecosta cristiana) i el ric món simbòlic i espiritual que l’embolcalla: la mare terra, els quatre elements, els quatre pals atàvics que actualment encara recullen la senyera i multitud d’obres artístiques i arquitectòniques repartides per tot el món, l’escala de la vida i de Jacob, la càbala, tetragrama... També advertirà, de la ubiqüitat i persistència dels macips de la falsedat i de l’adulteració, sobretot, quant a la història i a les essències nacionals i espirituals de les nacions vernacles.
En la presentació del llibre al Reial Cercle Artístic de Barcelona, el seu president Sr. Josep Fèlix Bentz, historiador i crític d'art, va elogiar la trajectòria de Jordi Salat en l’exposició d’un pensament profundament genuí, autòcton i universal.
La vernaclística també fa referència a una frase atribuïda al pensador català Ramon Llull que diu el següent: “Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cadascuna amb els seus propis caràcters d’escriptura amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar, o a voluntat de l’home, sinó conforme a la disposició harmònica dels cossos celestes”

En finalitzar la presentació de “Vernaclística”, s’inicià un torn de preguntes i respostes, en el que esperem la vostra participació per tal que esdevingui un debat ben animat.