Dissabte 27 d'abril a les 17,30h. "La mort d'un poeta"

 “La mort d’un poeta”

Dissabte 27 d’abril de 2013 a les 17,30h.

Coneixerem la història d’un music, Jim Morrison, que es reivindica com a poeta.

Amb la pel·lícula: THE DORS de OLIVER STONE

  DINS EL CICLE DE CINEMA I MÚSICA: 

LA REVOLTA DELS 60 EN CLAU DE MÚSICA

Apleguem sota aquest títol les propostes per un mon més just, dutes per joves benestants de l’època.

       Una generació beat a Sant Feliu.

Amb aquesta presentació gens extensa voldria mostrar la meva gratitud per l’ Àngels Rosés i l’associació espantaocells de la qual ella n’és l’alma mater i havia pensat de dedicar-la a en Joan Casanovas i a la generació dels seus amics. Així ho faig.

Quan l’Àngels i el Joan em parlaren per primera vegada d’aquest cicle es preguntaven ells pel possible retorn cíclic de les polèmiques artístiques i de les afirmacions dialèctiques en la historia de les formes artístiques.

L’ època històrica de la qual es parlarà durant aquest cicle és fascinant i d’una vitalitat fabulosa. Un cant líric del món que va donar pas a una nova manera d’entendre la historia cultural dels EEUU. La primera revolució sonora a partir de John Lee Hooker. Gravacions en les quals s’escoltava el pes del mite, es deia en la premsa d’aleshores. Els anys 60 són anys de formació, anys incerts (els de les investigacions polítiques i iniciatives legislatives sobre els drets civils, drets que foren en aquesta dècada la qüestió més important de la política interior americana; els de la mística, el llenguatge i els costums dels negres americans, del budisme zen, l’elecció d’Eisenhower, la guerra de Corea, l’exemple de Gandhi de la resistència no violenta, gràcies a la qual els negres americans s’havien consolidat després de la segona Guerra Mundial, de l’adveniment de la independència de les colònies africanes … la preparació de les comunicacions de les masses … ), anys d’entusiasme i de fervor, amb totes les seves inconsistències. Època de slogans també, d’innombrables sectes consagrades a la dignitat de l’home fora de l’ordre existent, tal i com propugnava el pensament social i polític de Proudhon. En definitiva, la historia dels homes particulars, de la seva grandesa i de la seva intimitat (així també el cinema de J.Cassavetes)

En una entrevista B.Dylan va recordar que per a ell les seves obres no eren més que cançons contemporànies. Cançons que també en altres casos, paradigmàticament en el seu, provenien dels sermons col·loquials, de la imaginació demoníaca i de la crítica social, cançons que adapten l’estil tradicional, els records del poble i el seu sentit de l’humor (en les gravacions en els soterranis, ‘ basaments tapes ‘ ). Tot aquest corpus líric prové del que hi ha de profund dins del  cor i de l’esperit humans, expressat i creat amb un temperament moral apocalíptic, típic del profeta jueu, i una implacable pietat i severitat morals.

Innocència estilística que abarca el significat d’aquesta lírica, que no és pura sinó que pertany a un ordre físic.

Art que es fonamenta en una socialitat, constituïda en efecte de romanticisme i de les múltiples veus de l’època. El pluralisme dels moviments socials que portaven amb ells una cosmologia perceptible en la tradició dels ‘ protest songs ‘ , especialment del folk music perquè unia el populisme i el moviment obrer  i el pluralisme de les obres musicals en sí mateixes gràcies a la multiplicitat de produccions independents i a les transformacions que ja es produïen en el mercat del disc, són fenòmens transcendentals d’aquesta dècada.

Com diuen uns versos de Anne Sexton, potser tot el que apreciarem en aquest cicle sobre música i cinema no sigui un  llenguatge si no una espècie de respiració.

Tornant al principi i a la preocupació teòrica de l’Àngels i en Joan, la inquietud sobre la qualitat del món futur reneix en l’art dels nostres temps, aquí i ara a lEspantaocells.

Joan Corderas